L'habitatge i el vestit de l'emperador

La llei impedeix regular el preu de l’habitatge i dificulta als municipis fer accessible un dret bàsic per a la vida: l’habitatge. Que enlloc de dependre de nosaltres depèn de la llei de mercat: el que Adam Smith va anomenar la “mà invisible”. Segons aquesta teoria, les coses (en aquest cas l’habitatge) costarien el que la gent volgués pagar. Què ha passat? Que la mà invisible és com el vestit de l’emperador: no existeix. I els lobbys immobiliaris tracen estratègies per fixar preus i condicions abusives a l’habitatge dient que si fossin abusius, la mà invisible els impediria. Però cap mà impedeix que cada vegada més persones a la Garriga hagin de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a l'habitatge. A més -també per llei- ens lliguen contractes amb condicions abusives.  A la Garriga (segons Habitaclia) no hi ha lloguers disponibles de menys de 550 euros, en canvi sí que hi ha mileuristes, precarietat i  jovent i famílies que fan peripècies per tenir llar. No hi ha lloguer d'obra nova (encara menys social), fet que demostra que es prioritza el negoci. El negoci de l’habitatge converteix una necessitat en un luxe: qui especula no pensa en el benestar ni en les persones, sinó en les seves pròpies butxaques. Hi pensa tant, en omplir-les, que de vegades peten, aleshores diuen que ha petat la bombolla immobiliària però en realitat el que peta són les butxaques de l’avarícia. És necessari buscar alternatives perquè el preu del lloguer no sigui un impediment per tenir vides dignes. El govern municipal s’excusa en què no pot fer-hi res, però sobre la taula ja hem posat alternatives: promoció de masoveries, de cooperatives d’habitatge, lloguer social, sanció a l’habitatge buit de llarga durada... Quan durarà l’estafa del vestit de l’emperador?  

Sense resposta

És una pràctica habitual a l’Ajuntament de la Garriga allargar eternament algunes demandes que se li fan. Podríem anomenar-ho burocràcia, però creiem que va més enllà d’això, creiem que es tracta d’una estratègia per causar l’esgotament dels demandants, fer-los perdre el temps i que acabin desistint...

N’és un exemple el cas de la casa Narcisa Freixas, ubicada al final del Passeig (Pl. Narcisa Freixas, 4-6) i dissenyada pel reconegut arquitecte Manuel Raspall. La casa està en un estat deplorable malgrat el seu alt valor patrimonial i és tasca de l’Ajuntament assegurar que el propietari la conservi. Després d’una llarga insistència, havent entregat més de 400 signatures i sense haver estat rebuts com ho requereix tal entrega, s’ha aconseguit que enviïn un requeriment a dit propietari, però ja han passat vuit mesos i no hi ha hagut cap restauració a la vista ni cap més insistència per part de l’Ajuntament...

De la mateixa casa fou desnonada el setembre de l’any passat una persona que feia més de 30 anys que hi vivia i, com moltes d’altres que també han estat obligades a deixar casa seva, després de grans promeses no ha trobat cap mena d’ajuda en la cerca d’un habitatge social a la Garriga, no existeixen. I veient com s’han enfilat els lloguers últimament, són molts els que no els hi queda més remei que abandonar el poble on han viscut tota la vida. Cap mesura per rebatre aquesta situació, sembla que a alguns els hi agrada l’entorn elitista.

Potser caldria preguntar si resulta que les promeses sense fets, les llargues esperes sense resposta, formen part d’una curiosa interpretació de l’anomenat “silenci administratiu” amb el qual , per no haver de negar ajuda a casos on un “no” és un greuge clar, es recorre a l’esgotament i, per tant, es transformen en una llarga injustícia.