Aquest 1 de maig la CUP hem volgut donar veu a algunes realitats laborals del poble. Formes de precarietat que el capitalisme empara i fomenta i que afecten als nostres veïns i veïnes. Aquí teniu el testimoni de fills i filles de la Garriga abocades a un món laboral dèspota i cruel que cada cop més maltracta a la classe treballadora menystenint la nostra força de treball i la nostra dignitat. Cap empresa i cap projecte creix i es desenvolupa sense els seus treballadors i treballadores i cap estat genera riquesa i benestar sense la classe treballadora i sense l'emprenedoria.

Davant de la pèrdua (o robatori) de drets laborals sentirem repetides vegades que la situació ho requereix, però hem de recordar que no hem estat nosaltres, classe treballadora i petites i mitjanes empreses, que hem generat l'actual situació financera, sinó els bancs, governs i empreses que segueixen enriquint-se i que no s'han “ajustat el cinturó”. I tot això davant la interessada mirada de governants que fins i tot han acabat indultant als culpables del deute que ens rossega cada dia els drets i les condicions dignes de vida.

Per això la CUP de la Garriga emplacem a no cedir un centímetre més de les nostres vides a favor d'un sistema que va en contra de la majoria de la població, i en canvi, instem a teixir xarxes de suport que defensin uns llocs de treball dignes.

Els següents escrits són personals però representen moltes realitats. Per això, per por a represàlies de l'empresa o perquè així ho han preferit les persones protagonistes, els relats no contenen els noms de les persones.

1. Joventut: (històric i) diví tresor!

“Però la joventut del s. XXI no tenim dret a gaudir de la joventut si no has nascut a una família benestant”

Tinc 16 anys i diuen que ja puc treballar però no m'ho crec. A casa m'han dit que no cal que treballi però jo veig com el pare i la mare revisen tot el que gastem, com la mare busca totes les ofertes dels supermercats i com el pare no pare d'acceptar feines que fan que no el veiem a casa. He fet cursets amb pràctiques al Casal de Joves. Busco feina però no em truquen: no tinc cap titulació, poca experiència i sóc molt jove. Només opto a les feines més mal pagades però ni així tinc lloc en el mercat laboral. M'agradaria poder treballar aquest estiu per estalviar uns diners per a les meves despeses, perquè se que a casa no em poden donar diners per al cinema, roba, viatjar, etc. Però la joventut del s. XXI no tenim dret a gaudir de la joventut si no has nascut a una família benestant. I cada cop són menys.

2. El nou exili.

“M'ha tocat emigrar”

La gent de la meva generació som fills de pares i mares que no van tenir accés a estudis superiors i que, en la seva majoria i com a conseqüència d’aquest fet, es van esforçar perquè nosaltres estiguéssim formats i, mitjançant la formació, poguéssim accedir a llocs de treball que no només ens donessin una estabilitat econòmica, sinó també feines que ens omplissin; en el meu cas, a casa meva es van esforçar perquè el meu somni, ser científica, pogués ser una realitat. I quin ha estat el resultat? Que després de formar-me, després de seguir totes les etapes suposadament necessàries per a accedir a l'últim graó d’aquest (el meu món laboral), m'ha tocat emigrar fora, ja que la realitat és que, per a la gent que governa no només en el meu país sinó també a l'estat en el qual està inserit, no contemplen que la gent que com jo, hem fet ús d'una educació estrictament pública, retornem amb el nostre coneixement el que hem rebut del poble per al poble. Fer un doctorat a l'estranger es pot concebre com una gran oportunitat, però les oportunitats mai ho són quan es tracta d'una obligació o com l'última via per a poder continuar duent a terme els teus somnis. Aquest Primer de Maig per a mi és ben trist, però la realitat que estem vivint totes m'empeny a lluitar amb més força que mai!!! Força a totes!!!

3. De la universitat a la cua de l'atur amb un doctorat sota el braç.

“ La sortida a l’estranger, si la vida t’ho permet, és de les poques opcions que queden”

Sóc jove, de encara no 32 anys; sóc doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, i tinc alguna experiència en recerca en ciències socials, que és –o hauria de ser- el meu camp. Però no tinc feina remunerada, i quan la tenia, fa una mesos, no era fixa, ni amb possibilitats de continuïtat, ni de millora, i amb cap seguretat d’aconseguir-ne una altra de semblant. Sempre he treballat amb contractes temporals, fins i tot, 5 anys amb contracte de becari: cap m’ha servit per cotitzar a la seguretat social. Ara mateix, les possibilitats de trobar una feina en el camp de la investigació són francament baixes. La sortida a l’estranger, si la vida t’ho permet, és de les poques opcions que queden per desenvolupar-te en aquest camp. Un amic meu, en una situació laboral i d’estudis semblants, ha hagut de marxar tres mesos a fer recerca a l’estranger. Aquí te feina per una any: després, novament el buit. I el sou? Això millor ni parlar-ne, que alguns es posarien a riure per no plorar...

4. Tocant misèria: acords precaris.

“Degut als convenis laborals que no reconeixen la realitat dels músics, mai podré assolir una jubilació”

Tinc 29 anys i sóc músic, sóc intèrpret, arranjador i compositor. Sóc llicenciat al Conservatori del Liceu, tot just fa menys de mig any que sóc llicenciat. L’alegria post concert de graduació comença a esvair-se en veure que tardaré uns quants anys en amortitzar els prop de 13.000euros que m’ha costat la carrera. He tingut la sort de tocar als locals de més renom del país i haver estudiat i compartit escenari amb els artistes amb més recorregut del panorama nacional. Tot i les experiències viscudes agraeixo a la sort els mesos que cobro un sou de mileurista. La meva feina segueix sent de les menys valorades al nostre país, el bagatge cultural, l’interès artístic i el respecte a la música i l’art són coses que no abunden últimament. La meva vida laboral és realment depriment, em fa pànic cada vegada que em dono d’alta per un bolo a la seguretat social perquè sé que, degut als convenis laborals que no reconeixen la realitat dels músics, mai podré assolir una jubilació. Als locals més reputats de Barcelona et paguen entre 30 i 60 euros per una nit amb dos passis de 90 minuts cada un. No seria la primera vegada que em paguen trenta euros en un bar per tocar amb un quintet i jo, tot emprenyat, vaig a parlar amb l’encarregat/da del bar i en veure que els trenta euros eren per a tot el grup i no per a mi sol prefereixo tirar els 30euros al terra i marxar maleint-ho tot. Últimament em passa pel cap estudiar un màster, vull anar-me’n a Àustria a estudiar composició pel gran nivell que hi ha i perquè els membres de la UE només han de pagar les despeses de gestió... però em fa pànic abandonar el meu país, potser quan torni hauré perdut tots els contactes que he fet durant tants anys; per això també m’he repensat quedar-me i estudiar aquí un màster, però en veure que aquí val 5.000 euros i allà 15 euros... Vaig decidir que potser podria fer el CAP, que també volta els 4.000 euros, però tenint en compte que amb la LOMCE desapareix l’assignatura de música en l’escola primària i secundària... crec que em faré fuster.

5. La crisi: l'excusa per explotar.

“l’empresa s’ha permès uns canvis que ens han afectat en forma de precarietat laboral, i és clar, se suposa que no tinc dret a queixa perquè la feina és fixa”

Tinc feina fixa, remunerada, corresponent als meus estudis i la meva especialitat, amb això tinc sort! Però en els últims anys, la meva empresa ha anat fent modificacions en els nostres drets laborals. En nom de la crisi i aquesta nova conjuntura econòmica, l’empresa s’ha permès uns canvis que ens han afectat en forma de precarietat laboral, i és clar, se suposa que no tinc dret a queixa perquè la feina és fixa. Ens deixen de pagar els desplaçaments –sigui on sigui la feina- ens han retallat un 15% de la nòmina, les jornades laborals de 9 hores que treballem ens les paguen a 8 hores i no ens han pujat el percentatge anual del IPC ens els últims 6 anys. La precarietat laboral està servida. Tenir feina ha de ser un dret, no un privilegi! Diguem doncs: -Prou a la Precarietat Laboral!

6. L'Administració Pública s'apunta al carro de la denigració de les condicions laborals.

“Sense dret a baixes, entre altres condicions de precarietat”

L’emprenedoria és una bona estratègia anticrisi, així ens han convençut els governs. Jo sóc emprenedora en els termes que l'administració pública entén l’emprenedoria:  he passat de tenir un contracte laboral amb bones condicions a fer-me autònoma per poder desenvolupar la meva carrera professional sense perdre la meva especialitat. Aquesta nova formula m’ha servit per tenir feina. Treballo per l’administració pública, desenvolupant tasques de caràcter tècnic, però com a servei extern. Això és emprenedoria: contractes encoberts sota la formula d’autònoma, pagament de l’IRPF fix, pagament dels IVA de les factures abans de cobrar-les, cobraments molt tardans i sense dret a baixes, entre altres condicions de precarietat. T’animes a emprendre?

7. La feina: un servei a la societat sense reconeixement. A fons perdut.

“Hem treballat tota la seva vida i que ara ens veiem privades dels drets”

I quan parlem dels majors de 50 anys? Gent que hem treballat tota la seva vida i que ara ens veiem privades dels drets com a treballadors pel simple fet de no ser joves. Gent que ens hem quedat a l'atur i que tot i enviar CV no ens volen enlloc. Gent que ens hem vist obligada a fer mans i mànigues i tripijocs per poder cobrar un miserable subsidi d'atur. Gent que ens hem sentit oblidada i vexada per quatre carcamals que intenten enganyar a la població amb discursos progres i amb fal·làcies. Això és el que volem? el que ens mereixem?

Obrim els ulls, prenguem consciència i endavant amb la desobediència! PROU DE PRECARIETAT LABORAL!