Que no ens prenguin el dret de vaga

Aquest any celebrem noranta-nou anys de la vaga que va obligar l'Estat espanyol a decretar la jornada laboral de vuit hores. Aquest fet i la proximitat amb l'1 de maig podrien ser, simplement, efemèrides amb poc més que un caràcter simbòlic. Tot i això, avui ens sembla molt transcendent assenyalar dates com aquestes per anar més enllà del simbolisme i la rememoració històrica. Més enllà de redactar un pamflet d'enaltiment a l'obrerisme volem destacar la vigència del poder de la vaga general i de la mobilització popular per fer front a la vulneració de drets en els temps convulsos que ens ha tocat viure.

En són exemples els fets posteriors a l'1 d'octubre, quan els sindicats combatius van convocar les vagues generals del 3O i el 8N, mentre els “sindicats” del règim (CCOO i UGT) donaven l'esquena a la mobilització. També la vigència de la vaga de lloguers de Barcelona de 1931, en què hi van participar 100.000 persones i el llegat de la qual recull el recent creat sindicat de llogaters; o la vaga general del 8M en què el moviment feminista organitzat va sortir al carrer i va aturar el país malgrat el rentat de cara que proposaven els sindicats del règim, que cridaven a una aturada de dues hores per acontentar la patronal; o la mobilització popular antirepressiva contra el moviment cultural contrahegemònic, amb mobilitzacions per la llibertat d'expressió i contra la censura a la Model organitzada per la plataforma No Callarem, etc.