Documents

El fascismo que nos damos entre todos

El segle passat, Saramago va anticipar-nos que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. Ni tindran aquell gest de militar dur. Seran homes parlant de tot allò que la majoria vol escoltar. Sobre bondat, família, bons costums, religió i ètica. En aquella hora sorgirà el nou dimoni i molt pocs percebran que la història s'està repetint”.

El feixisme creix quan algú “sense estereotip de Hitler o de Mussolini, ni gest de militar” explica mentides per enfrontar-nos enlloc de deixar-nos debatre, com hem fet sempre a l’ascensor, al bar, al twitter i a l’escola.

El feixisme creix quan algú “sense estereotip de Hitler o de Mussolini, ni gest de militar” s’indigna pels diners que s’inverteixen en gent que arriba a casa nostra (si és que hi ha cases d’algú) fugint de misèries, però segueix votant a partits de mafiosos que s’amaguen rere banderes i tertúlies.

El feixisme creix també, quan un 29 de maig un Policia Nacional “sense estereotip de Hitler o de Mussolini, ni gest de militar” argumenta la identificació d’en Zesahn Muhammad “perquè ets negre. I punt. I et fots” i el feixisme creix encara més quan els Mossos d’Esquadra no accepten la denúncia perquè és d’un altre cos policial, creix quan a jutjats arxiven el cas i creix més quan ara mateix s’està valorant a Estrasburg perquè el Tribunal Constitucional va argumentar que no era rellevant.

I potser (qui sap), el feixisme creix quan algú “sense estereotip de Hitler o de Mussolini, ni gest de militar” pensa que aquest escrit és banal i de missatge antiquat. Quan no percebem “que la història s'està repetint” i que tenim la responsabilitat, també des de la Garriga, de construir la tomba del feixisme en aquest racó de la Mediterrània on vivim.

La Neutralitat no existeix, #ElsCarrersTambéParlen

Seguiremos defendiendo la neutralidad del espacio público en Cataluña”, és el mantra sobre l’espai públic com a espai neutral i imparcial que s’ha anat repetint últimament des dels partits constitucionalistes.

Per la seva mateixa definició l’espai públic no pot ser neutral. Ens ho deia en un article Manuel Delgado: «l’espai públic no existeix».

Sota el fals debat de la neutralitat trobem el relat per generar tensió i es dona corda als nuclis actius de l’extrema dreta, blanquejar-los i reduir-los a moviments cívics ciutadans és greu i ha de tenir responsabilitats. És evident que hi ha la voluntat de generar un clima de tensió i atiar l’odi. Ho deia Valtònyc, «si no volen llacets grocs que deixin anar els presos polítics». El que simbolitza el llaç groc és una demanda democràtica de bona part de la societat catalana, que aquest consens aparegui  en balcons, plens municipals, places i carrers no és res més que discrepància i solidaritat antirepressiva. En canvi, que una minoria pretengui rebentar-ho, és estratègia de tensió, i no és comparable.

La classe dominant no té llaços de cap color però s’expressa dia a dia amb total impunitat en els nostres carrers (la turistificació, la publicitat masclista, les privatitzacions d’espais públics...). Gran part de la representació política s’omple la boca sobre la neutralitat per treure'n rèdit electoralista.

Davant d’això cal persistir i recordar que en el fals debat de la neutralitat hi ha molt més que picabaralles entre groguistes i tabarnians. No podem caure en l’estratègia de la tensió, el debat real és el país que volem. Una societat que atia la violència i l’odi i deixa campar impunement l’extrema dreta o una societat que vetlli per la justícia social i la igualtat. Per això, des de la CUP impulsem una campanya amb murals en l'espai públic per reivindicar la no neutralitat del carrer amb murals sobre lluites socials per millorar les nostres vides. #LesParetsTambéParlen.

Neix la Saligarda, un nova manera d'entendre la Festa Major

La nova institucionalitat, la participació i fomentar les iniciatives populars són un dels cavalls de batalla de la CUP de la Garriga i per això celebrem que la gent auto-organitzada, ja sigui des de col·lectius i entitats del poble o simplement de forma individual, hagi decidit implicar-se en l'assemblea de la Festa Major Alternativa i Popular de la Garriga “la Saligarda”. Celebrem la iniciativa que es durà a terme durant l'últim cap de setmana de juliol i hi mostrem tot el nostre suport. No tan sols pel fet d'aplaudir l'autoorganització popular sinó perquè compartim la diagnosi sobre el model de festa major estil Primavera Sound que té l'actual equip de govern. Un model que ja fa anys que plana a la comarca i és tot un referent de com organitzar una festa major d'esquena al teixit associatiu i a les iniciatives populars locals. Un model de festa major que massifica el poble, que programa només propostes típiques de la “radiofòrmula” gastant-se més diners en les propostes “cap de cartell” que en tota la resta de programació junta, que no exclou propostes amb contingut masclista (com la sessió de Dj's de “Radio Flaixbac”), que separa generacionalment, que no té en compte la presència de dones als escenaris com a prioritat ni contempla les propostes artístiques locals (o les menysté arraconant-les en horaris infames), que no té en compte ni contempla la possibilitat d'habilitar espais arreu del poble per dinamitzar i donar vida als barris ni crear diferents espais de participació. En definitiva un model fet d'esquena al teixit associatiu i a les iniciatives populars organitzades i que té criteris de programació més que qüestionables.

Per tots aquests motius celebrem la creació de l'assemblea de la Festa Major Alternativa i Popular la Saligarda. Una festa major gestada des del poble i per al poble, amb propostes variades i atrevides, que té diferents espais intergeneracionals, que té protocols i criteris de programació antimasclistes i antiracistes i ha sigut gestada a través de processos assemblearis i inclusius.

Per tots aquests motius esperem que  aquest sigui tant sols el primer pas per marcar un precedent cap a un nou model de festa major pels anys vinents, perquè les festes populars han de ser un espai de festa però també de transformació social.

L'habitatge i el vestit de l'emperador

La llei impedeix regular el preu de l’habitatge i dificulta als municipis fer accessible un dret bàsic per a la vida: l’habitatge. Que enlloc de dependre de nosaltres depèn de la llei de mercat: el que Adam Smith va anomenar la “mà invisible”. Segons aquesta teoria, les coses (en aquest cas l’habitatge) costarien el que la gent volgués pagar. Què ha passat? Que la mà invisible és com el vestit de l’emperador: no existeix. I els lobbys immobiliaris tracen estratègies per fixar preus i condicions abusives a l’habitatge dient que si fossin abusius, la mà invisible els impediria. Però cap mà impedeix que cada vegada més persones a la Garriga hagin de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a l'habitatge. A més -també per llei- ens lliguen contractes amb condicions abusives.  A la Garriga (segons Habitaclia) no hi ha lloguers disponibles de menys de 550 euros, en canvi sí que hi ha mileuristes, precarietat i  jovent i famílies que fan peripècies per tenir llar. No hi ha lloguer d'obra nova (encara menys social), fet que demostra que es prioritza el negoci. El negoci de l’habitatge converteix una necessitat en un luxe: qui especula no pensa en el benestar ni en les persones, sinó en les seves pròpies butxaques. Hi pensa tant, en omplir-les, que de vegades peten, aleshores diuen que ha petat la bombolla immobiliària però en realitat el que peta són les butxaques de l’avarícia. És necessari buscar alternatives perquè el preu del lloguer no sigui un impediment per tenir vides dignes. El govern municipal s’excusa en què no pot fer-hi res, però sobre la taula ja hem posat alternatives: promoció de masoveries, de cooperatives d’habitatge, lloguer social, sanció a l’habitatge buit de llarga durada... Quan durarà l’estafa del vestit de l’emperador?  

Que no ens prenguin el dret de vaga

Aquest any celebrem noranta-nou anys de la vaga que va obligar l'Estat espanyol a decretar la jornada laboral de vuit hores. Aquest fet i la proximitat amb l'1 de maig podrien ser, simplement, efemèrides amb poc més que un caràcter simbòlic. Tot i això, avui ens sembla molt transcendent assenyalar dates com aquestes per anar més enllà del simbolisme i la rememoració històrica. Més enllà de redactar un pamflet d'enaltiment a l'obrerisme volem destacar la vigència del poder de la vaga general i de la mobilització popular per fer front a la vulneració de drets en els temps convulsos que ens ha tocat viure.

En són exemples els fets posteriors a l'1 d'octubre, quan els sindicats combatius van convocar les vagues generals del 3O i el 8N, mentre els “sindicats” del règim (CCOO i UGT) donaven l'esquena a la mobilització. També la vigència de la vaga de lloguers de Barcelona de 1931, en què hi van participar 100.000 persones i el llegat de la qual recull el recent creat sindicat de llogaters; o la vaga general del 8M en què el moviment feminista organitzat va sortir al carrer i va aturar el país malgrat el rentat de cara que proposaven els sindicats del règim, que cridaven a una aturada de dues hores per acontentar la patronal; o la mobilització popular antirepressiva contra el moviment cultural contrahegemònic, amb mobilitzacions per la llibertat d'expressió i contra la censura a la Model organitzada per la plataforma No Callarem, etc.

Pàgines