Com hem arribat fins aquí?

L’origen cal buscar-lo a finals dels anys 1990, sota els governs de Convergència i Unió i amb una licitació a mida per satisfer les necessitats del Bisbat. Una operació plena d’ombres i clàusules que va encendre el poble —amb més de 6.000 signatures recollides— i que va acabar generant un conflicte econòmic amb l’empresa.

Però el problema no acaba als anys noranta. Des d’aleshores, la pilota ha anat passant d’un equip de govern a un altre. La responsabilitat és compartida per totes les formacions que han passat per l’alcaldia i van preferir mirar cap a una altra banda abans de dir la veritat i entomar el xoc quan tocava. Entre convenis nefastos com el del 2013 i embolics jurídics, han deixat engreixar la bola durant trenta anys.

I ara, qui en paga el preu? Totes les veïnes de la Garriga, inclòs les més de 7.000  que quan es van prendre aquelles decisions ni tan sols vivien a la Garriga o eren només una quitxalla. Totes acabarem pagant amb diners públics una factura que no ens pertoca.

Perquè ens en fem una idea: 2,2 milions d’euros és pràcticament el que han costat els 15 pisos d’habitatge públic de la plaça de la Pau. Tenir aquests diners compromesos vol dir retallar la capacitat de fer grans projectes com la segona escola bressol, la nova comissaria o la millora de la mobilitat.

Externalitzar serveis bàsics té aquests riscos: acabem venuts als interessos del mercat. Les males decisions no surten de franc, i avui les paguem ben cares.