Lluny de de tirar endavant polítiques públiques a llarg termini -amb programes d’inclusivitat, d’accés a l’esport, al lleure i a la cultura arreu del territori, per exemple- sovint es prioritzava la inversió en macroprojectes de cara a la galeria. Ja ho sabem, allò d’invertir en infraestructures en un moment en què el totxo era a l’ordre del dia i tothom corria a construir grans instal·lacions esportives o grans teatres. Això sí, un cop inaugurat, parlar de destinar recursos en manteniment, programació o programes amb arrelament al territori i als municipis ja era un altre tema.

Hi ha un llistat d'exemples paradigmàtics d'aquest malbaratament de diners públics, que van des del cas del Teatre de Torredembarra fins al dels Jocs del Mediterrani de Tarragona del 2018, passant pel Gran Premi de F1 de València.

El problema és que la lògica en matèria del capítol d’inversions aquí a la Garriga, i arreu, sovint segueix sent la mateixa. Ja fa anys que arrosseguem aquesta manera de fer i decidir sobre les grans inversions i equipaments municipals, sempre de cara a la galeria, arrossegant nyaps tècnics i menystenint les partides de manteniment. Mentre ho puguem inaugurar a final de mandat seguim tirant milles i ja ens ho trobarem. Fixem-nos, a més, que pràcticament mai la gent de la Garriga ha tingut massa res a dir sobre la priorització de les inversions i dels projectes que s’acaben tirant endavant. Si a això li afegim que la capacitat d’inversió del nostre municipi és més que limitada, cal preguntar-nos què cal prioritzar i qui sap com han de funcionar les instal·lacions municipals. Per què cap govern municipal -del color polític que sigui- ha decidit fer partícip realment la ciutadania dels projectes d’inversió en instal·lacions municipals?

Tot i que a la Garriga no hi tenim un macronyap de la mida dels Jocs del Mediterrani, sí que hem fet coses de forma, si més no, força qüestionables. Hem tingut el Teatre Patronat (la joia de la corona en matèria d’inversions i curiosament la inauguració va ser just abans de les eleccions del 25 de Maig de 2003) pràcticament buit del material necessari per desenvolupar la seva activitat, fet que obligava a llogar-lo per a cada activitat. I un espai auditori de l’EMM de la plaça del Silenci suposadament “polivalent” (eufemisme de “no s’hi pot fer res bé”) i que no és gaire apte per a depèn de quines actuacions musicals tenint en compte les condicions acústiques… Curiós venint d’un auditori.

Sobre les instal·lacions esportives, la lògica és la mateixa: grans inversions -a vegades necessàries i a vegades no tant- amb problemes estructurals i amb partides de manteniment insuficients, deficients, inexistents i licitacions amb nyaps inclosos.

El pavelló de Can Noguera és una instal·lació del tot necessària però que acumula greus problemes estructurals: problemes de goteres des de pràcticament la seva construcció fruït d’un error estructural en la coberta. Seguim insistint en l’execució de la partida de la seva reparació. Una partida d’aproximadament 150.000 € d’aquelles que tampoc fan massa goig de cara a la galeria, i que potser per això costa que arribi (ja fa més de dos anys que està pressupostada però no s’executa). Un pavelló sense sales de reunions, cosa que dificulta la tasca de coordinació de les entitats esportives i obliga a fer-les a les grades o al magatzem.

 També hi ha mancances en matèria d’accessibilitat universal: ara que amb la pandèmia s’ha tancat la rampa d’accés no hi havia accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda. Això per no parlar de petites reformes de material esportiu (cistelles de bàsquet, taulers, etc) que sempre arriben tard (la licitació del material esportiu i els contractes menors d’aquest ajuntament mereix un capítol i un article a part); o del manteniment i neteja del terra de la pista que sovint està en un estat força complicat. Per tant, el de sempre: inversions de cara a la galeria -seients de colors llampants- per davant de partides més que necessàries d’accessibilitat i manteniment. Com a contrapartida, val a dir que les pistes exteriors de Can Noguera compleixen la seva funció, no van requerir una gran inversió i serveixen per descongestionar l’activitat del pavelló.

Pel que fa a la pista de Can Illa tres quarts del mateix. El govern sortint de torn es va afanyar a cobrir-la abans de les eleccions del maig del 2015 i enllestir la segona part, en la que es tancava per complet, de pressa i corrents per poder-lo reinaugurar abans de les eleccions del 2019. Fruit d'aquestes urgències electoralistes no es va preveure que a vegades plou i la pista s’inunda si està parcialment coberta; que tota la part no coberta de les instal·lacions segueix plena d’herbes que esquerden el terra, hi ha taules de ping pong (una sense xarxa) a les que no s’hi pot accedir mai ja que el pavelló està tancat al públic general; que quan plou les parets “suen” i tot el voltant queda xop impedint el bon desenvolupament dels entrenaments; o que no hi ha congelador on poder tenir el gel per utilitzar en cas de lesions. Capítol a part també es mereix la licitació de la instal·lació del terra de la pista on cada dos per tres apareixen bombolles que dificulten l’activitat.

El pavelló de Can Violí tampoc s’escapa de les mancances, pel fet de ser una instal·lació antiga sí, però sobretot, perquè poc s’ha fet per corregir-ho els últims mandats. Cal dedicar esforços a una infraestructura que és antiga i, per exemple, treballar per millorar les grades inaccessibles per a persones amb mobilitat reduïda.

Sobre les instal·lacions de la piscina municipal i el gimnàs a priori no hi tenim res a dir; ara, si avaluem la piscina exterior i ho comparem amb les piscines dels pobles veïns podem afirmar que, per a ús esportiu, passem el control de qualitat, però com a ús lúdic anem molt enrere. Per altra banda, per què hem decidit canviar el camp de voleibol per unes porteries de futbol?

Sobre el camp de futbol la polèmica també està servida. El culebrot de la col·locació de la nova gespa que ha generat problemes des de la seva instal·lació només ens deixa marge per afirmar el següent: vam signar un nyap de contracte que no ens permet ni reclamar a l’empresa que va instal·lar la gespa que ho corregeixi, i el consistori ha hagut d’avançar gairebé 50.000 € per corregir una mala gestió de l’empresa que la va instal·lar.

Finalment, una de les darreres accions del passat govern va ser la readaptació de la pista número 1. Una controvertida obra feta per tancar altre cop el mandat i afanyar-se a tallar la cinta abans de les eleccions. Una obra que no se sabia ben bé perquè venia motivada i ha aixecat recels arreu.

Sembla que tenim feina en matèria d’adaptació i manteniment de les instal·lacions esportives, oi? Des de l’assemblea local de la CUP de la Garriga apostem per prioritzar partides de manteniment, millores en l’eficiència energètica, l'autoabastament de cada equipament (calderes de biomassa, plaques solars, alternatives a les màquines de vending), garantir que tots els equipaments tenen equipament de cardioprotecció fix i garantir el disseny d’un pla d’estat acurat de les instal·lacions. Creiem en la importància de fer polítiques pel dia a dia i no grans inversions per a noves instal·lacions oblidant aquelles que ja tenim.

La línia d'anteriors governs de majoria convergent a les quals se'ns havia acostumat sembla que no ha variat massa amb el govern liderat per ERC amb Acord. L’última ha sigut la presentació del projecte del parc lúdico-esportiu de Can Terrers. I diem “projecte”, però de forma simbòlica perquè de projecte no en tenim pas. El que tenim és un informe sense aprovació que ens va a fer arribar l’àrea d’esport que pressuposta aquest avantprojecte entre 1.653.701,82 € i 2.178.824,97 €.

Al Ple de maig el govern municipal va aprovar una partida inicial de 600.000 € que formaran part del total d’aquesta macro inversió.

Des de la CUP de la Garriga  no compartim en absolut la priorització del projecte d’ERC de la zona lúdico-esportiva de Can Terrers. El govern municipal va aprovar una partida d’inversió sense tenir un projecte aprovat. Aquest fet ens genera dubtes sobre la manca de transparència i les possibles desviacions del cost inicial que es preveuen (com ens va passar, per exemple, amb el projecte de Can Luna que anem executant sense tenir un projecte global aprovat).

Estem davant d’una proposta d’inversió que ens fa passar del 20 al 40 % d’endeutament municipal. Creiem que l’endeutament públic ha de tenir el màxim d’aval i de retorn social, inclòs econòmic, per justificar-lo. Normalment no critiquem que el govern actuï sense tenir en compte la posició de la CUP, simplement critiquem allò que no compartim. Però en aquest cas la crítica és doble. Creiem que l’annex d’inversions, tenint en compte que la capacitat d’inversió de l’Ajuntament és molt limitada, hauria de ser el més consensuada possible, incloent també ciutadania i oposició. Creiem que el macroprojecte de Can Terrers ens hipoteca el pla d’inversions d’aquest mandat i del que ve, i per tant ens sembla irresponsable tirar-lo endavant de forma no consensuada. Una actuació de la qual no se n'ha fet partícip ni l’oposició ni la ciutadania (més enllà de què ERC ho portava al programa polític).

Només cal fer un cop d’ull a les propostes dels pressupostos participatius per veure que apareixen temàtiques que denoten altres preocupacions de la ciutadania en diferents àmbits: mobilitat, accessibilitat, millora de l’espai públic… Propostes del tot necessàries i amb molt més retorn social que el que planteja l’equip de govern. Ens ve altre cop la crítica que fem sovint als pressupostos participatius i a la política en la decisió de les grans partides del capítol d’inversions. Per una banda, hi ha una mena de terreny indefinit en els pressupostos participatius que inclou les propostes amb interessos individuals a les que fan referència al bé col·lectiu, les mancances considerades “secundàries” que no detecta l’equip de govern o les grans inversions que es permet aquest. És a dir, l'equip de govern té via lliure per a decidir, segons el seu criteri, les grans inversions, mentre que la ciutadania només té incidència directa en uns pressupostos participatius que no tenen més transcendència que en una petita part del pressupost municipal.

Posem en entredit que aquest projecte sigui prou prioritari com per modificar el capítol d’inversions del pressupost ‘21 i acabar afegint 1.600.000 € provinents de préstec. Creiem que aquesta proposta d’inversió és purament propagandística i feta mirant el final d’aquest mandat, sabent que, amb sort, s’inaugurarà abans de les properes eleccions municipals. A més, creiem que se segueix la línia de sempre en matèria d’infraestructures esportives, fetes de cara a la galeria i prioritzant grans macroprojectes a l’execució de partides de manteniment que no acaben d’arribar mai. Donar vida als polígons, repensar-los i invertir en equipaments municipals de lliure accés ens sembla bona idea, però prioritzar un macro projecte així, no.

A la CUP som partidàries de dedicar partides del capítol d’inversions i el deute públic a d’altres inversions amb major retorn social: augment del patrimoni municipal per a habitatge públic, millora de la nostra eficiència energètica i fer del municipi un poble que camini cap a l'autoabastiment, millora en la mobilitat sostenible i en l’accessibilitat a l’espai públic, carrils bici, reestructuració de tots els parcs infantils per adaptar-los a 0-3 anys… Considerem que aquesta aposta pel macroprojecte del parc lúdico-esportiu de Can Terrers és del tot electoralista i propagandística i és necessària la priorització de les partides de manteniment i renovació de les instal·lacions, així com tenir un pla acurat d’actuació en les instal·lacions esportives.